SÓC CIRURGIANA PEDIÀTRICA, PERÒ SOBRETOT, SÓC METGE: COVID-19

11 de juny de 2020

Desembre 2019. Notícies de la ràdio i la televisió: a la Xina, a la província d’Hubei tenen una epidèmia d’un nou virus. Un coronavirus que sembla que l’ha transmès un ratpenat, un pangolí...No queda clar...

Gener 2020. Les notícies procedents de la Xina van empitjorant: a la ciutat de Wuhan hi ha milers de persones infectades i centenars de morts. Sembla que és un virus que afecta sobretot a l’aparell respiratori. No és conegut, no hi ha vacuna... i sembla que no hi ha cap tractament efectiu.

El 23 de gener comencen a construir-hi un nou hospital i ho fan en 10 dies, que exagerats!!!

Cal fer això? No estan prou preparats els hospitals de Wuhan ?

A la vegada, sento admiració per la seva organització i eficàcia. Et quedes bocabadada quan veus per la televisió com va pujant l’hospital dia a dia. Com treballen aquests xinesos!!!!

Febrer 2020. Mentre van arribant les noticies de la Xina, cada vegada més complicades i angoixants, l’epidèmia arriba a Europa, al Nord d’Itàlia.

Mentrestant, la Junta de l’Associació de Jubilats de HGTiP anem organitzant la nostra trobada de primavera.

El 25 de febrer arriba el primer cas de coronavirus a Barcelona, una dona procedent d’Itàlia...

Març 2020. Per fi arriba el dia de la nostra trobada, el 5 de març.

Tot perfecte... relatiu..., el Secretari, no pot venir, té febreta, però està bé.... Es Corona?. Segur que no !!!.

Visitem el Monestir de Poblet, fem la calçotada a Cal Mosso i qui vol, acaba amb un concert. Som 43 assistents. Una baixa d’última hora: un acompanyant no ve perquè té por...No és “del ram”...No n’hi ha per tant...Tot això passa a la Xina, és molt lluny !!!, però sí que és veritat que Itàlia és a prop i estan molt afectats i empitjorant cada dia...

Tornant de la nostra calçotada, sola, en el cotxe per l’autopista, penso que ha estat un bon dia. Quina sort que tenim: la majoria estem molt bé, bastant sans, molts encara àgils i clars de ment....No som uns jubilats “cacatues”. Un núvol negre se’m va acostant.

Escolto la radio al cotxe. Les notícies comencen a ser alarmants i els hospitals s’han de reconvertir en hospitals-UCI. Necessiten mans.

L’endemà de la visita, empitjora la situació a casa nostra. Parlo amb el President i decidim oferir-nos a la direcció del nostre hospital per veure com podem ajudar. Estem bé. Encara podem fer molta feina; potser no a primera línia però segur que podem ser útils...

Resposta: NO POT SER. Sou població de risc. Si troben alguna cosa amb què puguem ajudar ja ens ho diran.... Gran disgust!. Això no ens ho poden fer! Estem bé, tenim el cap clar...

Doncs res, cap a casa i a partir del 13 de març, a més a més, confinats. Les parets et cauen a sobre. Només tens el telèfon i el mail per comunicar-te amb la família i els companys, i la televisió, la ràdio i els diaris per anar coneixent que cada vegada això és pitjor i que els xinesos tenien molta raó.

El nostre hospital s’ha de reconvertir físicament i humanament. Falta utillatge, falten mans i nosaltres a casa !!!.

Al cap d’un parell de dies, l’Antonio Natal, a través d’un familiar que es un dels caps del SEM-061, ens ofereix fer teleassistència amb la gent que ha fet entrades a l’APP STOP COVID 19 CAT. S’ha de contactar amb ells i reclassificar-los segons la gravetat.

Bé, per fi seré una mica útil però em comencen els dubtes: des d’on truco? ho sabré fer? ho faré bé? Són adults i jo sóc de l’àmbit pediàtric, tenen patologia mèdica i jo sóc cirurgiana i a sobre desconec la malaltia. Intento informar-me i estudiar tant com puc però tot és confús i sovint contradictori.

Un parell de mails informatius del que hem de fer i el dia 23 de març arriba un llistat amb 34 CIP i 34 telèfons per trucar. No noms, no adreces, no antecedents, tot molt fred i a corre-cuita.

Començo. Truco al #31#6....... Durant aquests dies, he fet quasi 400 trucades. Hi ha hagut dies de 12 hores al telèfon, i què n’he après?

Se m’ha fet molt evident la quantitat de gent que viu sola però sobretot, que ESTÀ sola.

Quanta tristor i quanta por a la malaltia. A aquesta malaltia desconeguda per a nosaltres i per als pacients i que anava canviant i apareixent diferent simptomatologia segons passaven els dies...Ara ja no és sols febreta, dispnea, tos i dolor toràcic com al principi, ara tenen sobretot una astènia molt important (“m’ha passat un camió per sobre”, diuen molts), miàlgies, anòsmia, odinofàgia, diarrees, basques... Uns dies milloren i l’endemà tornen a empitjorar però, sobretot, tenen POR, MOLTA POR.

I jo què puc fer des d’un telèfon? Córrer i desesperar-me trucant al 061 perquè atenguin a una persona que no pot ni parlar perquè s’ofega? Demanar l’ambulància? Demanar que algú m’ajudi amb una àvia que està asseguda en el mateix llit on fa unes hores s’ha mort el seu marit? Que vingui un psicòleg, si us plau, o millor que hi pugui anar la seva filla, que algú l’acompanyi ......

Si us plau, que difícil és i que poques coses puc fer!!!!

Haig de recomanar paracetamol, que prenguin brous calents o infusions. “Cosetes calentes” com deien les àvies, però res de fer bafs, que al coronavirus no li agrada....Aquarius si té diarrees... Però, sobretot, reposar i complir amb les normes higièniques i de confinament. Que les imprimeixin i les pengin per tota la casa. Però el millor tractament, sense cap dubte, ha estat parlar i parlar, estones i estones, fer companyia, tranquil·litzar, fins i tot fer riure i intentar aconseguir que perdessin la por.

.....Doncs SÍ, HE ESTAT CAPAÇ de fer-ho. Ha sortit la metge que hi havia a dins meu....però també....m’he sentit sola. He tingut por per la meva família, pels meus amics i pels meus companys de l’hospital i, no me n’amago, he plorat després de moltes trucades.

Rosa Maria Isnard