Ressenya de la visita a l'hospital de Sant Pau i dinar de germanor del 17 de novembre de 2021
9 de desembre de 2021
Text Ramon Coll
Fotos Alonso Flores
El passat 17 de novembre de 2021 prop de 50 persones entre socis I algun familiar, vàrem fer la visita al recinte modernista de Sant Pau de Barcelona dins de la trobada de tardor 21.
Minuts abans de les 12 del migdia a l´esplanada què hi ha davant del recinte de sant Pau, els dos guies que ens vàrem acompanyar a la visita, es van fer càrrec del respectius grups que prèviament ens havien assignat.
El recinte modernista de sant Pau és una ciutat dins la ciutat. Sant Pau és el conjunt modernista més gran del món i, també, l’obra més important de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1997, per la seva singularitat i bellesa artística. El Recinte Modernista està configurat com un conjunt arquitectònic format per 12 pavellons envoltats d’espais verds i connectats per un quilòmetre de galeries subterrànies.
La visita la vàrem iniciar a la Sala Hipòstila, la cova, tal com en deien els sanitaris que hi treballaven urgències de l’hospital. Vàrem caminar per algun dels túnels subterranis que disposen de dues voravies ja que no només hi servien de connexió entre els diferents pavellons, sinó per el transport de les mercaderies que necessitava aquest complex hospitalari. Amb consonància amb l´esperit higienista que tenia tot el recinte les parets estaven recobertes de ceràmica i un detall molt impostant es que totes les cantonades eren arrodonides per tal evitar la acumulació de brutícia i perquè la neteja fos més fàcil de dur a terme.
Ens van explicar tot el procés de la gestació d´aquest ambiciós projecte que es sostenia en la caritat cap els ciutadans sense recursos i malalts. El 1901 s´inicia el projecte per instal·lar en un solar equivalent a nou illes de l'eixample, un seguit de pavellons aïllats, envoltats de jardins i units per soterranis. Les obres s'iniciaren el 1905, i el 1911 s'inaugurava un primer grup de construccions que suposen la síntesi del corrent "domenequià" del modernisme, amb una gran riquesa d'elements ornamentals de pedra, ferro i ceràmica. El fill de Domènech i Montaner, Pere Domènech i Roura, fou el responsable, a partir del 1914, de la continuació de les obres, amb dissenys més simples i les coordenades d'eclecticisme degut a que el llegat del mecenes inicial, Pau Gil, s´esgota. Pau Gil disposa de un monument a l'entrada de l'hospital i els edificis portant un G en el seu record.
Pau Gil i Serra va néixer a Barcelona el 1816 i establert a Paris des dels 17 anys, era un home de negocis que havia heretat una flota de vaixells de transport del seu pare i la «Banca Gil» del seu germà Pere. Pau Gil havia fet créixer la seva fortuna amb activitats comercials en mineria i ferrocarrils. Solter i sense descendència, als 76 anys decideix fer un testament on deixa dit que la liquidació de la banca s'havia de dividir en dues parts: una destinada a la construcció a Barcelona d'un hospital civil sota l'advocació de sant Pau seguint unes instruccions precises, i l'altra meitat s'havia de distribuir en parts iguals entre els seus quatre nebots. La part destinada a l'hospital varen representar uns quatre milions de pessetes. El testament i les instruccions van ser dipositats dins d'una carpeta signada i tancada al Consolat d'Espanya a París, que va ser oberta pel cònsol després de la mort del banquer, amb setanta-nou anys
Lluís Domènech i Montaner havia tingut l'ocasió de desenvolupar conceptes i tècniques aplicables a un centre sanitari a l´Institut Pere Mata de Reus, el qual acabava de construir. Finalment plantejà un programa higienicoarquitectònic basat en pavellons aïllats enllaçats entre si per una galeria subterrània, una solució absolutament innovadora. Al mateix temps que inicia les obres de l´hospital de sant Pau porta a terme la construcció del Palau de la Musica Catalana amb el que es poden trobar similituds ornamentals.
El terreny seleccionat acomplia amb aspectes sanitaris importants que actualment ja no es tenen en compte, com ara la »ubicació al peu de la muntanya en una zona allunyada de la ciutat i amb vistes al mar«, encara que d'altres encara serien vàlids avui en dia, com el fet de disposar d'una gran proporció d'espai interior enjardinat on malalts i visitants podien passejar i estar a l'aire lliure, sentint-se més com un balneari que no com un hospital tancat. Això és possible gràcies a la concepció que li va donar Domènech de conjunt hospitalari amb una trama urbanística pròpia orientada en un eix nord-sud gaudint de la màxima radiació solar cap a les façanes principals.
El projecte original concebut per Domènech i Montaner constava de 48 pavellons construïts segons un patró de disseny i distribuïts al voltant de dos eixos principals (sud-nord i est-oest) de 50 metres d'amplada, amb uns carrers complementaris de 30 metres. Aquests eixos principals, ubicats a les diagonals del quadrat tancat del conjunt, formen una creu que és el símbol omnipresent de l'hospital i que referencia a l'hospital original.
Vint-i-cinc dels pavellons havien de ser d'un pis, onze de dos pisos i dotze de destinats a serveis diversos. Tots ells comptaven amb soterrani i estaven interconnectats per galeries subterrànies perquè s'hi poguessin desplaçar personal i malalts sense haver de sortir a l'exterior, tal com ja s´ha comentat prèviament. Feien també les funcions de galeries tècniques per a ubicar les instal·lacions i conduccions externes als pavellons, facilitant-ne el manteniment.
Les diferents alçades havien de permetre suavitzar l'efecte visual del pendent del terreny. Els únics que eren diferents en forma i alçada eren el d'administració (edifici principal), el de la comunitat religiosa que atenia els serveis —que es troba al mig de la creu— i el d'operacions, a mig camí entre els dos.
Els pavellons dedicats als malalts comptaven amb una sala d'hospitalització rectangular de grans dimensions, amb una estructura modular composta per una successió de vuit arcs lleugerament apuntats amb set voltes intermèdies, sustentades en pilars entre finestres. En un dels extrems de la nau central, Domènech va disposar-hi dos elements cilíndrics: el dipòsit d'aigua i un espai de servei que incloïa una sala rodona, al costat de l'accés, concebuda com a »sala de dia« per als malalts i els seus familiars. Cada planta comptava amb un espai independent per al personal sanitari.
Vàrem sortir a l´exterior i a continuació es va fer la visita al Pavelló de sant Salvador, el primer edifici que va entrar en funcionament el 1916, i el pavelló de sant Leopold, situats al costat llevant desprès d´accedir al recinte. El nom de Leopold era en honor de Leopold Gil i Lleopart, nebot del mecenes.
El Pavelló de sant Rafael (1914-18) és el tercer pavelló del costat llevant després d'accedir al recinte. Va ser el primer construït amb un mecenatge diferent del de Pau Gil. Va ser finançat per Rafael Rabell i la seva filla Concepció. A la seva decoració, als mosaics interiors i a la traceria en pedra exterior, apareix de forma reiterada la inicial »R« referida al mecenes en comptes de la »G« omnipresent als pavellons anteriors. Aquest tres edificis juntament al pavelló de cirurgia i el seu quiròfan estan conservats amb el materials originals.
L´edifici quiròfans ubicat al centre del carrer principal. És un edifici de tres pisos i semisoterrani. Disposava de dues taules d'operacions conjuntes i com que no precisava de bona orientació, esta orientat al nord. Les vidrieres original estaven folrades amb plaques d´alabastre. En aquest quiròfan el 1984 és va realitzar el primer trasplantament de cor de l´estat pel cirurgià Josep Maria Caralps. Els seus sants patrons són sant Cosme i sant Damià.
La visita continua als jardins. Passejar entre flors, plantes i arbre aromàtics es volia transmetre com la natura era font d’inspiració modernista i eina fonamental per a la curació dels malalts. Barcelona vivia entre murs amb carrers estrets i un nivell de salubritat molt dolent. Aquí el malalts pobres rebien alimentació sana, respiraven aire net i rebien una curosa higiene.
El recorregut va acabar al Pavelló de l’Administració –MIA- l’edifici més destacat de tot el conjunt. Les diferents sales patrimonials sorprenen per la riquesa dels material emprats. Son sales plenes de llum, colors, mosaics, escultures i una àmplia riquesa decorativa.
Edificat com un centre hospitalari modern i innovador, cent anys després aquests principis ja no eren adequats i per aquest motiu, a partir del 2009, aquesta estructura va ser traslladada a un nou hospital dins del mateix recinte, en sintonia amb les necessitats d´un centre hospitalari del segle xxi.
La visita al recinte modernista de sant Pau va acabar amb un dinar de germanor a un restaurant de l'avinguda Gaudi on vàrem poder continuar establint converses entre companys i esperant la propera trobada !!!
