MANEL SOLER OBRADORS: EL TINDREM SEMPRE PRESENT
Febrer 2022
Jordi Klamburg
Aquest mes de febrer hem dit adéu al metge, company, amic, i sobre tot home bo Dr. Manel Soler Obradors.
El pare i la mare d’en Manel varen ser metges, coincidència ara habitual però als anys 40 era molt poc freqüent. Probablement va ser un determinant de la seva vocació.
La seva formació hospitalària es va iniciar com a resident de Medicina Interna a l’Hospital de la Vall d’Hebron, per integrar-se a l’equip de metges adjunts del Servei de Medicina Intensiva, dirigit pel Dr. Antoni Tomasa Torrellardona.
En Manel va ser un entusiasta i gran defensor de la Medicina Intensiva. Va participar activament en la creació i desenvolupament de l’especialitat que tants fruits ha donat. Va ser secretari de Redacció de la revista Medicina Intensiva al seus començaments des del 1977 al 1979, per desenvolupar el càrrec després de Redactor en Cap fins l’any 2003. El seu tarannà seriós, metòdic, rigorós i analític i sobre tot molt professional es va traduir en un estil ple de critiques constructives, que va permetre aconseguir un nivell científic de prestigi reconegut arreu.
Vaig tenir la sort de poder gaudir de les seves ensenyances quan, als anys 70, de resident, em va introduir i il·lusionar en conceptes de fisiologia respiratòria, i més tard va ser per mi i per molts un gran referent en el coneixement de la importància de la nutrició del malalt crític.
A l’any 1983 com a cap de secció va participar activament no només en la creació de la Unitat de Medicina Intensiva de l’Hospital Germans Trias i Pujol, sinó que va col·laborar amb gran dedicació en la posta en marxa de tot l’Hospital. Les seves assenyades, opinions, reflexions i consideracions varen ser d’un gran ajut que de ben segur varen fer possible que l’hospital de Can Ruti sigui el que és ara.
Durant 48 anys he tingut la sort de compartir amb ell molts moments carregats d’il·lusions per la inauguració d’un nou hospital i creació d’un nou servei de Medicina Intensiva, altres moments bons quan la feina es veia recompensada per la bona evolució dels pacients o no tan bons quan la malaltia podia més que nosaltres. D’ell vaig aprendre a ser pacient i perseverant i a creure que tot és millorable. I sobre tot que no es pot tirar la tovallola per més que en tinguis ganes.
M’agradaria poder transcriure aquí les paraules que la seva filla Roser, en nom de la família, ens va fer arribar el dia del seu enterrament, que comparteixo i penso que defineix exactament com era en Manel!
Ens deia que el Manel era una persona assenyada i recte; savi i analític en la seva professió i vocació, la Medicina; referent i rigorós com a mestre; bondadós i cuidador amb els del seu voltant. Bona persona, discret, afectuós, íntegre, generós, i també estricte i seriós. També ens va recordar que no ens tenia que estranyar la seva decisió de com i en quin moment volia marxar.
La seva claredat mental i enteresa emocional la tindrem sempre present.
Descansi en pau!
Jordi Klamburg
