En Jaume Canet -una breu nota-.
22 de febrer de 2021
Enric Càceres
35 anys separen aquestes dues fotografies amb en Jaume.
La muntanya va esser la passió compartida. Sortíem sovint, sols o amb en Jordi Matías, també company de Can Ruti.
En Jaume era reservat, i jo també . Compartíem inquietuds, experiències i confidències. No ens feia falta parlar gaire per saber com estàvem, quins sentiments teníem i com ens trobàvem. Aquest espai de relació personal el vàrem trobar ben aviat i el vàrem mantenir tots aquest anys sense cap esforç, ens era fàcil.
Després d’aquests primers anys varen venir temps de projectes mes ambiciosos , la majoria de vegades compartits amb en Jordi. Vàrem gaudir molt els tres plegats i vàrem viure moltes experiències inoblidables. L’exploració de les parets de Pineta, i la comunicació entre Añisclo i Marboré van suposar jornades molt llargues, i de vegades complicades de les que gaudírem durant mitja dècada
Poc desprès s’hi va afegir la família, la Maria José, la Maite i els nostres fills. L’Arnau, en Bernat, l’Anna, el Marcel i el Ferran ens acompanyaven sovint, vivint un munt de travesses, llacs, refugis i anècdotes plegats.
Els fills es varen fer grans, experts i entràrem en l’època de les grans conquestes, arrossegats per la seva força i la seva empenta. Va ser una etapa prou llarga, divertida i plena d’experiència.
El temps va anar passant i vàrem tornar a quedar-nos sols. Vàrem continuar sortint plegats però vàrem intuir que el temps se’ns escapava. Per això al 2018 vàrem decidir fer el projecte més llarg i que durant mitja vida havíem somiat. Creuar els Pirineus de mar a mar, d’anada i tornada, sortint caminant des de casa. Això representava 2.300 kilòmetres i més de 100 mil metres de desnivell. Per això ho vam anomenar 100 Fites . (1-7)
Hi vàrem esmerçar 4 mesos, caminant i vàrem ser molts feliços al preparar-ho, al fer-ho i al recordar-ho. La Montse i la Maite varen respectar que a aquestes alçades estiguéssim 4 mesos desconnectats de tot, gaudint del que més apreciàvem: anar a caminar per les muntanyes.
En Jaume, mentre caminàvem, em deia sovint :........quina sort que ho hem fet ara, sinó potser més endavant no podríem... . Com moltes altres vegades quanta raó que tenia. Se’ns va fer curt (gaudint) i llarg (enyorant els nostres). Aquest doble sentiment serà sempre inoblidable. Quina sort poder-ho fer, quina sort poder-ho recordar.
En Jaume era reservat, auster però ferm amb les seves creences. No li era fàcil compartir la intimitat però sí el seu pensament. L’honestedat i la dedicació professional el caracteritzaven. Pot ser per això els darrers anys se’n havia cansat i volia gaudir de la vida sense l’estrès professional. Això també ho vàrem compartir com amb molts altres companys de la nostra generació, potser fruit del desencantament de l’evolució de la nostra feina, malgrat que amb poc que se’ns provoques, podíem tornar a engrescar-nos .
Només van ser quatre mesos, però inoblidables, també per ell.
Senzillament gràcies. Gràcies Jaume, per el record del que encara puc gaudir.
-Referències
Voltant les parets de Pineta -I-Revista Muntanya Numero 852, Abril 2004
Voltant les parets de Pineta-II- Revista Muntanya Numero 853, Juny 2004
100 fites La travessa dels Pirineus en 100 etapes Revista Muntanya numero 930 setembre 2019
https://travesiapirenaica.com/100-fites-hitos-para-la-desconexion/
http://rutesentrerefugis.com/croniques/100-fites/
コメント